MEUS AMICS, ELS

A en Victor Bâton, la solitud i les ànsies d’estimar i ser estimat el devoren. Veterà de la Gran Guerra, malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea de guanyar-se la vida treballant. És un nàufrag solitari que s’aferra desesperadament a qualsevol tauló que troba en un oceà d’incomprensió. Sensible, de vegades obtús, sovint orgullós, propens a l’autocompassió i addicte al fracàs, Bâton és l’arquetip de l’antiheroi que desafia amb la seva fràgil presència l’hostilitat que representa, ara i sempre, la ciutat moderna.

Emanuel Bove va escriure Els meus amics amb només vint-i-cinc anys. El seu estil despullat i de precisió quirúrgica —cinematogràfic, gairebé antiliterari— va fascinar el públic francès de fa un segle. Després va venir un llarg període de letargia i oblit editorial, però la posteritat és pacient, i l’obstinació dels admiradors de Bove —Beckett, Michon, Handke, Vila-Matas, Pàmies i el mateix prologuista de la nostra edició, Jordi Cornudella— fa temps que ha convertit Bove en un clàssic, i Els meus amics, en una obra mestra.