SEMPRE HI HA QUI MIRA

Seguint les ensenyances de Baudelaire, Hessel i Benjamin, el protagonista d’aquest dietari transita per la ciutat de València i per alguns indrets de la Safor i la Marina, i s’abandona a la multitud a través de la seua sensibilitat. Crea un espai intermedi entre la intimitat i la realitat exterior; un espai que observa i descriu per extraure’n part del seu impuls vital mitjançant la seua acció i el comportament dels altres. La solitud d’aquest vianant s’engronsa i s’amaga entre la diversitat calidoscòpica de tot allò que observa, que llig, que sap, que escolta, que escriu i que mira. Sempre mira. Sempre hi ha qui mira i és ell qui mira la vida quotidiana amb una curiositat desbordant. Es tracta d’un vianant que sovint trenca el desfici que li infonen algunes actituds personals i socials i ho fa amb la lectura, el cine, el pensament i l’escriptura. Un vianant contemporani que expressa amb anotacions el bagatge d’una vida fugissera carregada d’ansietats, angoixes, alegries, art, bellesa, literatura, memòria, reflexions i incerteses.

Rafa Gomar va nàixer a Gandia (la Safor). Va cursar estudis de Magisteri a l’Escola del Professorat d’EGB de València i els de llicenciat en Ciències de l’Educació (Pedagogia) a la Facultat de Filosofia i CC. de l’Educació de València. Ha publicat cinc llibres de contes: "Legítima defensa" (1991), Premi Víctor Català i Premi dels Escriptors Valencians, "Viure al ras" (2000), "Batecs" (2004), Premi Recull «Joaquim Ruyra», "Exercicis respiratoris" (2005) i "Bé, perdona’m però estan esperant-me" (2014). Com a organitzador de la Nit de contes al Palau, ha coordinat el llibre "Nits de contes al Palau" (2022). És autor dels dietaris "Donato, 2,27" (1988), "Vianant" (2007) i "Fràgil sol de tardor" (2016), i de les novel·les "En blanc i negre" (1995), "Rin" (2004), "Andròmines" (2009), Premi Andròmina, "Vidres en la moqueta" (2019), "Dissabte, jazz" (2020), Premi Soler i Estruch, i "Walter Benjamin. Passatges acabats" (2024).